Estem vivint situacions excepcionals. La pandèmia és una crisi excepcional i davant una situació d’emergència com aquesta cal prendre decisions ràpides i actuar. És l’hora de fer política. El primer objectiu és salvar vides, cosa que planteja la urgència de les actuacions. El segon és no deixar a ningú enrere i, per tant, construir un futur més solidari. Aquesta ha de ser la funció de la política avui.

Però no només estem en una emergència, també estem en un moment de màxima incertesa. Incertesa sanitària perquè és impossible saber quan i com es podrà controlar la Covid-19, i incertesa econòmica perquè no sabem quan es podran reprendre les activitats i en quines condicions. A tot això hem de sumar la incertesa social, perquè no tothom podrà tornar a viure com ho feia abans d’aquesta pandèmia. Del que fem durant aquest dies o mesos, i de les decisions que prenem, dependrà el futur, però que ningú dubti que el camí està plagat d’incerteses.

Quan parlem de consens, parlem d’acords a on arribem entre tots/es els/les membres de la corporació, però la unitat i el consens han de ser el resultat de fer política, de la valoració i la negociació de propostes. La unitat i el consens no poden ser mai el punt de partida per ofegar el debat i demonitzar les crítiques. Si algú gestiona o vol gestionar la pandèmia com una campanya electoral és que no ha entès res del que està passant. No es pot celebrar el consens polític i no fer absolutament res per aconseguir-ho, només esperar a que caiguin les iniciatives del propi cel, que vinguin donades.

El què s’ha de fer no estava escrit en cap dels programes electorals, ni tan sols estava previst en els diferents models de gestió proposats per les diferents formacions polítiques. Per això estaria bé que la resposta política a la crisi fos la més unitària possible, per guanyar efectivitat i consens social en una situació molt delicada.

Davant d’un escenari completament nou cal prendre en consideració totes les propostes i avaluar constructivament absolutament totes les crítiques. El debat entre partits ha de ser franc.

Tenir la mà estesa no implica ser acrítics amb el govern, o amb les decisions que es prenen. Tenir iniciativa pròpia, idees pròpies i intentar portar-les a terme, és propi del pensament crític i això no esdevé cap obstacle per no poder arribar a acords amb altres formacions polítiques.

Es pot caure, o no, en un discurs molt perillós en els temps de crisi que estem vivint, tot depèn de la voluntat pròpia de fer-ho o no. Utilitzar aquest recurs, esbiaixant el discurs, fins a traduir que si no “ho fas com jo opino” és una mostra de deslleialtat, és un recurs molt perillós dins la situació d’excepcionalitat en la qual estem vivint, ja que és una estratègia clàssica del poder amb tics autoritaris.

Som Poble – ERC, com a màxima força de l’oposició, sempre ha tingut la mà estesa al govern per consensuar propostes de resposta i sortida a la crisi provocada per la pandèmia de la Covid-19. Hem aportat solucions, mai hem defallit en propostes per arribar al consens, i hem aprofitat fins al darrer minut si calia per poder presentar una moció conjunta que pugui ser efectiva i que el Govern del Vendrell recolzi.

Però el consens no pot ser selectiu, i una mostra de tot plegat la trobem al darrer Ple ordinari del mes d’abril, on el consens sempre salta per l’aire quan es toquen punts econòmics; pel que sembla, de vegades, és molt més important el consens entre PSC i FCC que el consens de totes les forces amb representació al consistori davant un contracte caducat i amb una auditoria de 2018 que ho avala.

L’Ajuntament necessita més recursos, podríem dir que necessita de tots els recursos possibles i disponibles, per generar ocupació, reactivar l’economia i fer front a la crisi de la Covid-19. El 2018 es van pagar a Aqualia per aquest servei de gestió integral de les piscines 1.320.000€, i el 2019 1.340.000€. La gestió integral de les piscines per part d’Aqualia suposa un sobrecost del servei municipal de 400.000€, segons l’auditoria de 2018, quantitat gens menyspreable que es podria destinar a altres partides actualment més necessàries.

Òbviament, la vacuna no pot ser selectiva.